dilluns, 16 d’agost del 2010

Desitjant créixer...

Els Alps m'han fet sentir molt petita...

aleshores he recordat quant em queda per créixer...

dimarts, 16 de febrer del 2010

Fa fred...

Fa fred... molt fred... però no obstant això somric... i el somriure m'escalfa...


dilluns, 22 de juny del 2009

Esperó Xelo-Bam, 475m 5c/Ae (Roca Narieda)

Últimament portava una temporada gens fanàtica... L'última via que havia fet em va agradar tant poc que ni tan sols la vaig piar... l'últim dia que vaig organizar una sortida en família em va tocar estar-me a peu de via mentre els altres escalaven per què tenia el polze dret lesionat... Quan pensava en què em vindria de gust quan s'apropava un nou cap de setmana sols desitjava: PAU! I curiosament no em veia trobant la pau en mig d'una paret, si no davant del mar, llegint un llibre, escoltant música, reflexionant... Aquest fet em va sorprendre gratament a mi mateixa: em venia quelcom més de gust que escalar, el meu cos i la meva ment m'estava demanant relax! Suposo que, a vegades, a la vida, tenim un seguit de successos que ens tenen el cap molt ocupat, i que ell mateix demana ordre, demana menys estrés... i no obstant, sovint, l'escalada ha estat la solució per oblidar, per desestressar la ment, ara no era així. Ara necessitava ordenar-me, reflexionar, posar les coses a lloc, i la paret, a mi, això no m'ho permet, per què quan hi soc, penso en la paret, en la paret i res més... I quan no és així, quan em trobo en mig de la paret però amb el cap fet un batibull, és quan no escalo a gust... I m'ha costat adonar-me... però crec que ha estat un gran aprenentge... L'escalda m'agrada, m'encanta, però encara m'ha agradat més adonar-me que no depenc d'ella per ser feliç! Així que després d'una època de lluita mental per ordenar-me, aquest cap de setmana he quedat amb la Lu. Per escalar? Sí... jejeje... però no era el meu objectiu principal, el meu objectiu principal era poder passar un cap de setmana a la natura amb ella (i amb la Clara, si no fos per què està lesionada).


La via? A mi tant m'era! I la Lu tenia moltes idees... Així que divendres al vespre vam enfilar cap a Coll de Nargó per poder fer la Xelo-Bam de Roca Narieda dissabte.

La ressenya la podeu trobar al blog d'en Xavi , igual que l'explicació de l'aproximació i el descens. Jo em limitaré a explicar la meva visió de cada llarg... que podeu comparar amb la visió de la Lu en la seva piada de la mateixa via, la mateixa cordada, el mateix dia...

Ll1: Començava la Lu (guai, que els primers llargs mai m'han agradat!). S'inicia amb una rampa de 4b per posar-se cada vegada més dret ...
fins superar un petit desplom de 5b amb bon canto a dalt. Superat el desplomet, la paret es torna a jeure per fer un últim tram de 3b.
Ll2: És un llarg molt curtet de 5b. Es tracta d'un díedre fissurat força dret però amb molt bon canto. Aquí la Lu gairebé arribant a la R2... quin somriure, eh!!


Ll3: Aquest li tocava a la Lu... Glups!! Gràcies a la cordada del davant (en Joan i en Dani) jo havia pogut veure la sortideta... qüestió de cantos petits de mans, amb peus d'adherència fins a agafar un bon canto, on la cordada ja desapareixia de la meva vista... sortida aèria... i a més, em comentaven que el clau que marcava la ressenya ja no hi era... però que entrava un friend a caldo... Arriba la Lu a la R2 i li comento la jugada... i ella s'hi posa com una campiona, sense demanar un canvi de llarg... quan es troba en el pas més expo a mi se m'enganxen les cordes... Uixx, merda, ho sento! Però ella segueix sense immutar-se... Després me n'adono que porta un gat sense cordar, però ja no li dic res... i... plim! Ja s'ha tret el pas i ja tira a munt!!! Amb tot això m'havia oblidat de la foto... que hagués estat ben bonica amb la Lu de perfil... en fi, aquí la teniu:
Després d'aquesta sortideta, segueixes per placa que, mica en mica, es va tumbant cada vegada més, fins arribar a la R3.
Ll4: Té una primera sortida en díedre, per després teòricament passar-se a la placa... cosa que no vaig fer! jijiji... Vaig fer el díedre de baix a dalt, utilitzant la placa tan sols per xapar el clau que es trobava en ella. Superat aquest primer tram, et ve un tram de placa ataronjada on vaig haver de mirar-me bé per on superar el pas...

Finalment ho vaig fer flanquejant un xic a la dreta. Després ja fàcil fins a la R4.
Ll5: Llarg de tràmit... més que escalar és com caminar/crestejar... Aquí la Lu arribamt a la R5:
Ll6: Mirat des de la R4, la placa feia el seu respecte... però una vegada arribada a la R5 tenia tota una altra pinta... jejeje... No era una placa llisa com semblava des de lluny, es tractava d'una placa plena de fissures i forats on protegir-se!!

I tampoc era vertical com semblava des de lluny... Què diferents que es veuen les coses quan les tens més a prop... igual que els problemes, no? Curiós! Realment no val a patir abans d'hora...
Finalitzada la placa, que cada vegada tomba més, ja entres en un bosquet, on farem servir un arbre de R6.
Ll7: Un altre llarg de tràmit... Aquí jo pujant per la sorreta i els rocs...

Ll8: Es tracta d'un díedre fissurat (inicialment de fissura ampla que es va estrenyent a mesura que avances) a assegurar al gust (al meu... molt assegurat! jijiji)!!

Fins que arribes al clau, on caldrà sortir d'ell sense masses opcions d'autoasseguar-se... Aquí no sé quantes vegades vaig dir "collons, collons" mentre lluitava amb les meves pròpies pors... allò de: collons, que ja tens el clau prou lluny (recordeu que per mi, lluny, a vegades és encara a prop per molts d'altres), i a la sortida no hi ha un megacanto com esperaves, sinó romos... va, Raquel, que no cauràs, calla i tira munt! I sí, quin remei, les meves veus em van empènyer amunt i ja era fora... ara sí, amb un bon canto que t'hi cagues i amb un bon somriure!! I ja fàcil fins a la R8.
Ll9: Aquest és el llarg d'Ae ó 7a+. Té una primera sortida de 5b per ràpidament entrar a l'Ae. Molt ben assegurat si no fos per què falta una xapa... sols hi ha l'espàrrec!! Sort que la cordada d'en Joan i en Dani ens van deixar una mega cinta-baga-cinta-cordino... que ens va facilitar l'ascens!! (i a ells la cordada del seu davant... ).

Jo, a l'anar de segona vaig provar de fer el llarg en lliure... però just a l'alçada de l'allargament de cintes/baga em vaig haver de penjar tot i agafant-me a la baga. I passat aquest tram vaig haver de tornar-me a agafar a una altra cinta... en fí... dos A0!!! jijiji... Però contenta d'haver fet la resta en lliure després de tants dies de repòs!
Ll10: Té una pimera sortida un xic estranya... o jo m'hi vaig posar realment malament... jijiji, que no seria d'estranyar!
Però després ja és fàcil i de bon equipar, continuant en placa... tot fent una esse.
Ll11: Té una primera sortida fàcil,


per després entrar en una placa de 4b que no saps ben bé si agafar-la per la dreta o per l'esquerra... oi Lu?
Ll12: Aquest ja es tracta d'un llarg de sortida. Fàcil, amb l'únic component que la roca no és massa bona i cal mirar-te bé cada pas, no fos cas que te n'anessis a baix...


Però pots anar equipant sense problema, així que molt a bax no m'hagués anat!!
I... fem cim!!! Amb un bon somriure, com no!!! Jejeje!!
I després ràpid a plegar cordes, que els trons no paren de sonar... i la pluja ja se'ns acosta... i ens arriba... i ens mulla... Tot buscant un descens que se'ns fa etern... després ens n'adonem que no hem agafat la baixada correcte i que hem caminat força més del que calia... però hem tingut sort i ens hem mullat molt menys del que era d'esperar.
En definitiva, una via que jo he trobat molt bonica. Discontínua, això sí, però per no estressar-se gens, doncs quan comences a apretar les dents, ja surts i tornes a estar d'allò més còmode amb un bon somriure. Tot i això, val a dir, que els cinquèns són senyors cinquèns, que els petits passos on apretes les dents, les apretes de debò, així que no val menyspreuar-la pel grau ressenyat.
I... una magnífica via per fer un dia calorós!! Sobretot si enganxes gairebé tots els llargs a l'ombra i amb ventet com va ser el meu cas... vaja, que vaig passar fred!!!
Això sí, amb la ment ben fresca i motivada, com ha de ser, faci fred o calor!

dilluns, 11 de maig del 2009

Aresta GAM (El Bisbe)

Fa temps, en bar Cirera de Vilanova, vaig tenir l'agradable sorpresa de trobar-me la Laia, una companya d'escola dos cursos inferiors al meu... la petita dels Acero li dèiem. Mai m'hagués pensat que trobaria algú de la meva escola anant a escalar, i encara menys que ella també escalaria. Temps després vam anar coincidint... sempre en algun que altre bar post-escalada... fins que un dia ens vam dir: algun dia podríem anar a fer cordada juntes, no? I aquest dia va arribar, aquest diumenge!!

La meteo semblava bastant indecisa... i la Laia em va proposar l'Aresta GAM del Bisbe a la Nord de Montserrat. Jo ja l'havia feta feia dos anys... però en llegir la meva pròpia piada (de quan no tenia blog i ho feia al la web del centrecac) em vaig motivar a repetir-la... mmm... realment una via per repetir!!


Tot i que ja l'altre vegada vaig anar carregada amb tota l'artilleria i sols vam posar un tascó al primer llarg, ja que en la meva piada vaig comentar que haguéssim posat un àlien si l'haguéssim portat, aquesta vegada vam agafar el joc de tascons i el semàfor dels àliens. Però altra vegada sols vam posar un tasconillo en el primer llarg (si la faig una tercera vegada, promet-ho portar sols els tascons! Jejeje)

Per aproximar-nos-hi, no obstant la majoria de guies senyalen deixar el cotxe al pàrquing de Frares, nosaltres el vam deixar al de Can Massana (és més distància però més pla... i diuen que al pàrquing de frares peten més cotxes). Així que vam agafar el camí que surt de Can Massana (l'ample, el GR) que va recorrent la cara nord per sota, passem la Cadireta, i al cap d'una estoneta més surt un trencall a mà dreta, l'agafem (comença la pujada). Arriba un moment que el camí es bifurca, cal anar a l'esquerra (som sota l'agulla del Centenar). Aquest camí va vorejant les parets per sota, i quan s’és just sota el Bisbe, cal agafar un camí (bé, un corriol d'aquest que t'has d'anar agafant a les branques) que tira a munt i va a peu de via, ni 3 minuts (aquí busquem un parabolt i ja som a la via).

Per repartir-nos els llargs vaig deixar que la Laia triés. Va començar ella, i a partir d'aquí un cadascuna. Així, vaig acabar fent els llargs de primera que l'altre vegada havia fet de segona... realment tota una nova experiència!

Ll1: (40m) S'inicia amb una rampa de IV+, un xic trencadota, on cal anar tastant la roca. Després ja vas a buscar la fissura de l'esquerra. I quan ja et falta poc per arribar a la R1 et trobes un pas de V que es fa mirar. Aquí la Laia a punt d'arribar a la R1, just després de la sabina.
Ll2: (40m) Aquest ja és tot de fissura/díedre/xemeneia. Inicies amb un pas una mica desplomat, on no veus cap assegurança (moment que jo ja em començava a acollonir), però fet el pas ja trobes un clau, i després l'altre. Seguidament jo vaig posar una baga en una arrel, i després ja venen els parabolts. Aquí cal anar pujant mig en díedre, mig en xemeneia... fins que arriba un punt on la fissura s'obra del tot i ja t'has de posar a dins, primer grimpant i després ja caminant (però ben encastada, això sí... jejeje) fent tota la xemeneia pel seu fons, tal i com marca la ressenya d'en Luichy. Aquí la Laia fent aquest últim tram:


LL3: (35m) Aquest té una sortideta de la R que fa el seu respecte... aèrea total, fins que arribes altra vegada al díedre.
I després a disfrutar de díedre fins a dalt!!!
Ll4: (35m) Primerament tens una sortideta en flanqueig de V a la dreta... per entrar ràpidament a la placa de 6c+... mmm... quin disfrute de placa!! Llàstima de la meva falta de pila que em va fer reposar un parell de vegades... és un llarg de continuïtat pura!!! Bé, el que a mi em falta... jejeje! Preciós, mmm... preciós... mmm... com trobava a faltar Monterrat!!! I no me'n vaig adonar fins que hi vaig ser! Mireu, mireu quina placa... mmmm!!!!
Ll5: (35m) Aquest també és preciós! Es tracta d'un passeig sinuós per la placa, on comença fàcil amb patates gegants i cada vegada va pujant la dificultat.
Passat un bombet, es torna a jeure i ja trobem la R5.

Ll6: (30m) Aquest s'inicia en placa fàcil (de patata en patata) per anar a buscar la superació d'un desplom per la seva esquerra, on hi trobarem un parell de claus. El pas sembla més difícil des de baix que no pas una vegada hi ets. Després caldrà seguir a munt en tendència a l'esquerra, on ja no hi ha tanta patata però perd verticalitat, fins sota el següent sostre, on trobarem la R6.

LL7: Aquest té una sortideta... mmm... pas de bloc (crec que li donen 6c) d'apretar les dents!! Si no fos per què la Laia em portava més que pillada no l'agués tret pas!! Després ja es torna a jeure i a aparèixer de nou les patates... fins el cim!

Mmmm... quina sensació fer cim a una agulla de Montserrat... crec que ho havia oblidat! (si no, no entenc com he tardat tant a tornar-hi). La solitud, la pau... la immensitat... i els escaladors tant petits... cadascun en una agulla... prou a prop com per gaudir dels seus moviments però prou lluny per no pertorbar la pau de cada cordada... mmm...!!!! Simplement genial!!

Per baixar del Bisbe caldrà fer un ràpel per la seva cara Sud, en direcció al collet:
Acabat el ràpel, cal seguir les marques blaves en direcció a la dreta (amb el bisbe a l’esquena), és a dir, en direcció a Can Massana. Sembla que el camí se'n vagi de la pilota i vagi cap a Agulles (doncs sembla que et distanciïs de les parets de la Nord, però no patiu, és el camí bo. Doncs aquest camí us acabarà portant a la Canal Ampla, per on pujareu fins arribar al Coll d'Agulles (tot seguint les marques blaves fins que es tornen blanques que és on tirarem a munt). A partir d'aquí, del Coll, ja no hi ha més marques, veureu que el camí, de baixada, agafa direcció contrària a la que semblaria lògic (ja que va direcció Monestir i no Can Massana), per no patiu, és el camí que us portarà a la bifurcació on en l'aproximació heu tirat per l'esquerra (és a dir, que vosaltres arribareu pel camí que no heu anat abans). Arribats aquí, cal que baixar pel camí que abans hem pujat i arribats al GR anar direcció Can Massana. Aquesta vegada no ens vam equivocar de camí... sort que la Laia anava ben atenta!!! Jejeje!!

Doncs això, una via per repetir, per disfrutar!! I en el meu cas, també una nova cordada, amb la que espero també poder repetir!!

diumenge, 10 de maig del 2009

Esperó de les Colobres (250m, 6b)

Per fi, aquest dissabte, hem pogut anar amb en Marc a fer l'Esperó de les Colobres!!! Mmm... ja era hora!!
L'esperó de les Colobres és una via situada a Cap de Ras (Àger), semiequipada amb espits i claus. Crec que la via més contínua que he fet a Àger... fissura rere fissura... equipada on fa falta i desequipada on pots equipar amb els empotradors... un gaudir fins al final... l'espera ha valgut la pena!!!
De material vam agafar un joc de tascons, els àliens (blau+ semàfor), els Camalots del 0.25 al 3 (repetint l'1 i el 2) i 17 cintes exprés.
L'aproximació i el descens són els mateixos que per anar al Fanal Nocturn, així que no em repetiré (sols tenir en compte que l'Esperó queda un xic més a l'esquerra).

Per repartir-nos els llargs... bé, jo vaig fer una bona llegida i rellegida a la piada d'en Jan i la d'en Marc i vaig decidir que millor comencés en Marc... i ell no va dir pas que no... jejeje! I crec que vaig fer l'elecció mooolt ben feta!!

Ll1: (30m) S'inicia en un arbre, on, s'hi ens hi pugem, veurem el rimer clau de la via.

Una vegada et poses ja a la roca, tens un inici de V, sense equipament, on caldrà anar flanquejant a la dreta fins trobar una fissura de IV per on pujarem i arribarem a la primera feixa. Més flaqueig a la dreta i, arribats a la primera fissura/díedre trobarem la R1, de dos espits.

Ll2: (25m) Té una sortideta que et posa les piles!! Sortim de la R1 cap a l'esquerra on veurem un primer clau... tot i que abans n'hi ha un altre, molt a prop.
Després una panxeta i ja el trobes un espit, on comença el díedre amb fissura, on ja podem equipar al nostre gust (en el meu cas molt... jijiji... osti com se'm cansaven els peus... jiji). Més endavant et tornes a trobar un parell de claus més (sempre on fan falta). Un bon disfrute de llarg, sobretot pels que ensagrada posar empotradors a dojo!!!

LL3: (40m) Tot i que éstà marcat de V+... té un passet a la sortida de la R2... just per anar a xapar el primer espit... que tela marinera!! Finet... i amb aquella psicosi que encara no has xapat res... en fi, sort que li va tocar a en Marc, que ell crec que no té psicosis d'aquestes. Després ja te'n vas en busca de la fissura i cap a munt,


per anar a flanquejar el sostre per sota i tirar a munt pel díedre de la dreta d'aquest. Quan trobes l'espit, ja has de començar a anar cap a l'esquerra, fins que trobes un clau, on ja et faltarà poc per arribar a la R3.

LL4: (3om) Mmmmm... què dir d'aquest llarg!!!! Es tracta d'un diédre de 6a amb una fissura ideal per als empotradors!! Un gaudir pas a pas!!

Quan gairebé ja finalitza la fissura, trobarem un espit a la dreta. Caldrà pujar un xic més, fins sota el sostre, on trobarem un clau. D'aquí, flanqueig aèri fàcil a l'esquerra (i que també es pot equipar), una última grimpada i ja trobem la R4. Per arribar-hi amb un bon somriure!!

LL5: (45m) Té una sortida un xic brutota... fàcil però amb la roca un xic trencada, fins que arribes a una placa amb fissura a la dreta



i una placa ja mooolt més bona on hi ha un espit i... ja tens davant dels teus ulls una fissura per fer en bavaresa que et fa salivar!! L'inici està assegurat amb dos claus i la resta al gust de cadascú! Sols tenir en compte que hi ha blocs de dins la bavaresa que estan solts. Finalitzada la fissura, caminadeta per sorra en tendència a la dreta i arribes a la feixa, on trobarem la R5.

Ll6: (40m) Té un primer pas de desplom que a mi em va fer apretar les dents de valent...

però que està assegurat amb dos espits. Passat aquest pas, cal anar per una placa (la que en Marc deia a pèl... però que jo no he fet a pèl... jijiji... he anat posant tot el que podia), fins que arribes a un desplomet assegurat amb un clau. Després cal anar en tendència a l'esquerra, en busca d'una nova fissura, fent algun que altre pas de 6a assegurat amb un parell de claus. I després, una altra vegada un magnífic díedre amb fissura per equipar al gust!! Aquesta vegada de Vè... per fer un festival amb els empotradors!!

Ll7: (50m) Aquest llarg sí que té telaaa!! Primer tens una sortida de 6b en fissura, on hi ha un tronc d'un arbre que ajuda de valent (almenys a mi... jijiji... no tothom el fa servir tant... jiji)...
Aquí hi trobarem un clau amb un cordino. Finalitzada aquesta fissura no s'ha acabat el bròquil... encara et tornes a trobar una altre díedre ben vertical, de fissura molt més estreta, equipada amb un parell de claus i un espit... sort que vag triar-me bé els llargs!! Després una petita grimpada per anar a buscar un últim de díedre, ja mes fàcil (V+), on també es pot anar equipant sense problema.
I... cim!!! I... amb un bon somriure, com no!

diumenge, 26 d’abril del 2009

Despertaferro i Pilar de Valldeneu (Cingles de Bertí)

Aquest cap de setmana semblava que tornaven a pintar mala meteo... (collins, sembla que estiguem gafats!)... ens decidim per no arriscar-nos i anar a fer dues vies de dos llargs als Cingles del Bertí (exactament a la Serra de Castellar, en els Castellets) que en Marc recordava força boniques: La Despertaferro i la Pilar de Valldeneu.

L'aproximació és igual per les dues vies. Si de cas, us explicaré com arribar-hi des de bon principi, per si no coneixeu la zona: Veniu per la C-17 i sortiu a Centelles, l'atravesseu tot i agafant la carretera que va a St. Feliu de Codines i Castellderçol. Seguiu per aquesta carretera fins que arribeu a un coll on hi trobeu un deviament a mà esquerra (pista) que indica Can Miqueló (casa de colònies), l'agafeu. Arribats a Can Miqueló la pista tornarà a estar esfaltada, continueu i, quan la pista torna a ser de terra, trobareu un trencall. Caldrà agafar el de mà dreta (pujada) i continuar fins que arribeu a una bifurcació amb quatre possibilitats, on caldrà agafar la de l'esquerra, que fa baixada. Continueu fins que arribeu a una esplanada de pedra. Aquí és on deixarem el cotxe. Si aneu en 4x4 encara podreu continuar per un camí en mal estat (a l'esquerra), que us porta a la torre de guaita (torre de vigilància forestal de la Serra de Castellar), al cim dels Castellets, on s'iniciarà l'aproximació a peu. Aquí ja podem veure el meu despiste... aquesta vegada no es tractava de la corda... sinó de les bambes! Jejeje... però on tinc el cap últimament????


Doncs bé... amb una bamba de cada (sort que almenys no les havia agafat del mateix peu!), iniciarem l'aproximació. Des d'aquí seguirem carenejant per un camí fins que trobem un primer ressalt a l'esquerra que haurem de desgimpar (IV) on hi ha dues escaletes de ferro i, al cap de poc, un segon ressalt a la dreta (IV-). Continuem pel corriol més o menys marcat (cap a l'esquerra), el qual ens menarà a l'extrem del grau dels Castellets, les nostres vies són just a sota. Caldrà muntar una instal·lació de ràpel (amb varis arbres/arbusts) per arribar a la R2 de la Pilar de Valldeneu, en direcció Sud. Des d'allí ja podrem realitzar un ràpel de 45m fins a peu de via, a una reunió a peu del penya-segat, on s'inicien ambdues vies. Nosaltres vam muntar una corda fixe de 60m des dels arbres ja que volíem fer les dues vies. Mentre rapel·les, cal que vagis en tendència a la dreta (mirant la paret), seguint la línia dels parabolts.

PILAR DE VALLDENEU:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts de 70m de longitud en total. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0.5 al C3) i els àliens, però sols vaig posar el C3 en dues ocasions i el vaig acabar traient havent fet el pas. Actualment està equipada per fer-se en dos llargs. Nosaltres vam anar amb una corda de 70m.

Vam decidir que faria jo el primer llarg i en Marc el segon.

Ll1: (6b, 6a+) S'inicia amb un díedre de 6b brutal!! Primerament sembla que no sàpigues com sortir de terra (parlo per mi), però a la que t'hi poses es deixa anar fent.


Passat aquest primer tram (on jo ja vaig haver de reposar) arribes a una repissa on s'inicia el díedre de 6a+ que finalitza a la R1. En Marc a la repissa:

LL2: (6b, V, IV) Aquest s'inicia en placa de romus per anar a situar-te sota el desplom que caldrà superar amb un pas de 6b d'aquells d'apretar les dents.
Es tracta de sortir per l'esquerra del bombo tot i anant a buscar un canto de mà dreta a la dreta... tota una odisea... jejeje... sort que a l'anar de segona i en Marc portar-me ben pillada, la corda em va treure pes... per què per un moment em vaig pensar que acabaria penjada com un fuet! Jeje!
Després del pas ens trobem una placa de V continuada per una de IV... on continuem amb les preses romes tant típiques de la zona.

Arribats a la R2, ja que teníem la corda fixe que ens passava per allà, vam tornar a rapel·lar per anar a la via de la dreta, la Despertaferros.

DESPERTAFERRO:
Es tracta d'una via equipada amb parabolts i alguns claus (excepte la primera fissura de 6b+) de 65m en total. Vam tornar a agafar la nostra artilleria i... aquesta vegada sí que la vam fer servir!!
La via també ha quedat equipada per fer-se en dos llargs.

En aquesta, la distribució dels llargs no va ser tant fàcil... jejeje... als dos ens feia il·lusió fer el primer llarg!!! A més, a mi no em feia cap gràcia haver de fer el segon... però és clar, en Marc el podria fer el primer en lliure i jo potser no... grrrrbbrrrr!!! Jejeje... Però vam trobar la sol·lució: El faríem els dos! Jejeje... Primer jo de primera (com fos), i em baixaria des de la R1 a la R0, després en Marc de primer i finalment jo de segona (intentant apurar més). I el segon llarg pel Marc directament!

Ll1: (6b+, 6c) S'inicia amb una fissura que et fa suar les mans sols veure-la: totalment desequipada, però amb mil possibilitats per als empotradors!! Començo, poso el C0,5... i ... Collins!!! No veig la manera de pujar... no trobo on coi posar el peu esquerra... i les mans no se'm queden encastades a la fissura... brrfff... em baixo, quina merda!!! Va Raquel, també ho pots provar en artifo... Artifo?? Jejeje... síííí!! (pobre Marc, no sabia el que havia dit!). Sí, vaig fer tot el primer tram desequipat de 6b+ en artifo! Amb un sol pedal i amb la daisy... jejeje... fins que em vaig atrevir a sortir en lliure, on começaven els parabolts i el tram de 6c... i ja en lliure fins a dalt! (amb reposos, és clar!). Arribada a la R1, cap a baix altra vegada, però amb un bon somriure! Ostres... Marc, que t'has agobiat? Home... això d'assegurar algú que va en artifo és una mica aborrit... Doncs t'aguantes! Jejeje!! Cadascú te les seves il·lusions... bé, de fet era la mateixa il·lusió: poder fer el llarg de primers tant bé com sabéssim... jo el vaig haver d'iniciar amb artifo el tram de 6b+ desequipat i en lliure amb reposos el de 6c equipat... i en Marc... tot en lliure i encadenant!! Jejeje!!

Per què us feu una idea... aquí tenim el primer tram desequipat (en Marc es troba just en l'inici del 6c)
Després, ja amb parabolts, et ve un pas, de flanqueig a la dreta, per anar a buscar la fissura de 6c en sí, que et fa mirar-te'l bé...

I després ja a disfrutar i a inflar els braços que t'hi cagues a la fissura de 6c...
De segona no em van caldre l'estrep... amb un primer A0 del C0,5 en vaig tenir prou!! Però pel que fa al segon tram... de segona el vaig fer pitjor...jejeje... no podia amb la meva ànima, i els passos no els veia tant clars com anant de primera... està clar que de segon s'escala pitjor!!


LL2: (V, IV+) Es tracta d'una placa de V de romus amb la roca ja no tant bona (crunxi)... cal anar en tendència a la dreta...
Arribats on és en Marc a la foto de dalt, encara caldrà anar més a la dreta tot superat un esperonet (on hi trobarem un clau) i fer l'últim tram de IV+ amb roca més que dubtosa.
La R2 d'aquesta via la vam fer on nosaltres teníem la instal·lació de ràpel... no em vam trobar cap altre.

En fí, un parell de vies realment boniques tal i com havia dit en Marc!! I com no... per arribar al cim amb un bon somriure...
Un parell de vies amb primers llargs per disfrutar de les fissures... uns segons llargs potser més de tràmit per fer cim... però que no ens deixaran indiferents, tant si anem en liure com si decidim progressar en artifo (tenint en compte que, en aquest últim cas, millor que anem ben carregats de friends mitjans i grans per a la primera i mitjans i petits per a la segona. Si anem en lliure, amb un sol joc de friends del C0,5 al C2 en tenim de sobra per el primer tram de la segona via).

dimarts, 21 d’abril del 2009

Fissura Carrillo-Vera, 132m 6b+ (Leyva)

Després de fer la Línia Mágica al Peñón ens n'anem al bar a fer el cafetó (la temperatura no era per birretes) i es posa a plore a bots i barrals. Ostres... què fem? Rebo missatge d'en Marc Busquets (que estava al Ponoig i s'ha hagut de baixar per la pluja)... a Alacant pinten mala meteo per demà, ell se'n va cap a Orihuela que la predicció és més bona... Així que en Marc i jo ens posem a mirar la guia... I ostres, a Leyva (Múrcia) hi ha una via que pinta mooolt bé, la Fissura Carrillo-Vera!
I si no, sempre ens queda l'esportiva de la zona (Las Cuevas i la Pecera), que en la guia posa que es pot escalar encara que plogui.
Així que agafem el cotxe i a fer quilòmetres!!! Cal tornar a agafar l'AP-7 direcció Múrcia, passar Múrcia i seguir per l'AP-7 fins a la sortida 631. Allí seguim direcció Alhama de Múrcia, arribem al poble i seguim les indicacions de "Sierra de Espuna" (Parc Natural). Una vegada sortim del poble, trobem un primer trencall a l'esquerra que indica Barranc de Leyva, no l'agafem, seguim la nostra carretera (de curves i que va guanyant desnivell). El següent trencall que trobem hi indica el mateix seguint recte que desviant-nos a l'esquerra, però a l'esquerra hi ha menys quilòmetres. Nosaltres agafem el de l'esquerra i continuem la carretera tot seguint les indicacions de Barranc de Leyva, fins que trobem un desviament en una pista sense asfaltar (indicació Barranc de Leyva) l'agafem i no la deixem fins que trobem una valla, allí és on deixarem el cotxe (i on vam dormir nosaltres). Si segueixes la pista que surt a l'esquerra del pàrquing, arribes a una zona d'acampada organitzada i gratuïta (bona opció si es va en tenda), amb taules, barbacoa... però que es posa a "tutti pleni" de domingueros a l'hora de dinar.


Ens llevem l'endemà amb un vent gelat de mil dimonis, i núvols que venen i se'n van. Decidim anar a fer esportiva, no massa motivats. Per arribar als sectors de la Cueva i la Pecera cal seguir el camí vallat (camí ample, pista), caminar ben bé 40min, fins que trobem una fita a mà dreta. Nosaltres no ens en vam ensortir fins que vam trobar una gent de la zona que ens va indicar el trencall, moment que ja estàvem més que desmotivats!! Així que vam decidir apropar-nos a la paret on hi havia la Fissura Carrillo -Vera i així tenir l'aproximació controlada per l'endemà.
Més tard ens truca en Marc Busquets, que s'ha quedat sense company de cordada per l'endemà. Li expliquem els nostres plans i s'uneix amb nosaltres ja a l'hora de sopar. Dormim tots tres al mateix pàrquing del dia anterior. L'endemà ens llevem amb molt vent fred però amb un cel blau que t'hi cagues, així que cap a la Fissura Carrillo-Vera!!!

La via està equipada amb parabolts, així que, en principi, no cal portar res més que les exprés. Nosaltres també vam agafar un joc de friends i el semàfor d'aliens, però la veritat és que no fa falta, està molt ben equipada. Això sí, agafeu més de 16 cintes, per què a nosaltres, en l'últim llarg, ens en van faltar. Crec que amb 20 es passa bé.


L'aproximació és igual que per anar a les zones d'esportiva però trencant més enllà. Agafem la pista que està barrada per la valla, però no la deixem fins que trobem un mur de pedres a mà dreta (des d'aquí ja podem visualitzar nostra via), a uns 50min. Creuem el mur de pedres per sobre i agafem la tartera que puja cap a la paret, aquí ja molt evident. Les vies tenen una plaqueta a l'inici on trobarem el nom i el grau, no té pèrdua.


Arribem a peu dia i ens trobem una cordada que es preparen per fer la via de la nostra dreta i... Oye, tu eres Raquel, verdad? Osti, doncs sí! I a que no sabeu qui era??? Doncs en David Urquiza! No sé si us en recordareu, però si heu seguit el meu blog, segurament recordareu un paio que, durant una temporada, em va estar deixant comentaris al blog tot catxondejant-se de la meva falta d'humor... I... potser sí que realment tinc poc humor... jejeje... doncs aquells dies em feia terror cada vegada que veia un comentari seu, i ara, coneixent-lo, veig que no anava en mala intenció, sinó que no m'agrada que se'n riguin de mi. Orgull de catalana diria ell, suposo.


En fi, ens repartim els llargs... bé els reparteixo, jejeje, ja que ells diuen que tant els fa... Així que començarà en Marc B., continuarà en Marc i jo faré l'últim llarg.


Ll1: (6a, 40m) Comença molt fàcil, en díedre, fins que, de sobte, guanya verticalitat i tens un parell de passets fins, en fissura. En algun moment sembla que no vegis el següent parabolt, però hi és (a vegades darrera d'algunes plantes). Després la dificultat disminueix, però no tant com a l'inici. La R1 la trobarem just abans d'entrar en el pany taronja, a mà esquerra.


Ll2: (6b+, 38m) Aquest és el llarg més difícil, però també el més assegurat. Surts de la R1 amb un tram fàcil (més que res, fàcil en comparació al que et ve després), fins que la paret guanya verticalitat (per no dir que comença a desplomar). Aquí tenim el pas clau del llarg.

El tema està en arribar a un canto lateral que hi ha a mà esquerra de la fissura principal i tenir bona elasticitat de cames per tenir els peus ben situats. Passat aquest pas, seguim en fissura, fent passos de díedre, de bavaresa... sense perdre verticalitat i sense masses reposos. Un disfrute fins al final!!
Ll3: (6a, 54m) Aquest ja em tocava a mi!! Com sempre, surto de la R2 ben dubtosa (és a dir, cagada, jejeje), però a mesura que vaig avançant em vaig tranqui·litzant i disfrutant com una boja! Seguim en fissura, però ara amb molt de canto. A la guia posa que hi ha una opció de R a 20m, però ja no hi és, sols en queda un parabolt. I com en el primer llarg, hi ha moments que no veus la següent expansió, però hi és, està molt ben assegurat. Jo aquí, buscant i mirant el que em venia...
La foto me la va fer en David Urquiza des de la seva via.
Com veieu es tracta d'un llarg ben vertical, per disfrutar, amb canto. Sols, en l'últim tram, et trobes uns parell de passos de posar-s'hi bé, mig en xemeneia, mig en díedre... a mi se'm va passar el fred de cop!! I em vaig penjar. Teòricament per recuperar cintes, que ja no me'n quedaven, però sincerament, si hagués tingut prou cintes, crec també m'hagués penjat! Jejeje!! En aquest tram veus una línia de parabolts que puja per la teva esquerra, per la placa, però no són els de la via, doncs seguint el díedre tens el cim (i la R3) a uns 5m de la Carrillo-Vera. Aquí va ser l'únic lloc on jo vaig posar un friend, el C1, però que si arribo a saber que la R3 era tant a prop no hagués fet falta.


Realment una preciositat de via, per disfrutar i fer cim amb un bon somriure!!!
El descens es realitza caminant. Cal seguir el cim cap a la dreta, on hi trobarem fites, les quals ens portaran a una canal de baixada, i aquesta a peu de paret. A partir d'aquí pots anar per gairebé peu de via o tirar a vall en busca de la pista de l'aproximació.


A mi em va agradar molt aquesta zona. Llàstima del vent. Una bona opció per arribar-s'hi en cas de mal temps a Alacant o en cas de voler fer una paradeta de baixada més cap al Sud. Nosaltres vam extreure les ressenyes de la guia "Costa Blanca" de Chris Craggs i Alan James (en anglès), però vam veure que els locals portaven una guia específica de la zona (segurament més útil que la nostra, per què entre que està en anglès i que l'aproximació no està massa ben explicada...jeje... vaja, que espero que, si us hi voleu arribar, les meves explicacions us serveixin d'alguna cosa!).